“…exponerse al sol, a la lluvia, nieves, vientos, humedades; padecer fríos excesivos; tener día y noche los vestidos mojados; acalorarse hasta sudar, y enfriarse de repente; pasar toda la noche al raso; acostarse sobre la tierra, o la sola paja, las más veces mojada; estar meses enteros sin desnudarse, ni dormir en cama; beber malas aguas, y peor vino; comer pan de mala calidad, de mal trigo, y mal amasado y cocido, carne corrompida, frutas y pescado de mala calidad; hacer marchas y otros ejercicios violentos … y todos padecer sustos continuos… Nada haya más perjudicial a la salud del hombre que pasar repentinamente de una vida regular, y de un trabajo moderado á otra activa, laboriosa y no acostumbrada…” (Josep Anton Viader Payrachs, Girona 1810)
Qui eren aquests soldats?
L’exèrcit regular es nodria, des del segle XVIII, de les “quintes” i les lleves forçoses. Des del 1770 el servei militar esdevé obligatori amb sortejos anuals per aconseguir el nombre de reclutes necessaris. A Catalunya i al País Basc aquest sistema no es va acabar d’implementar degut a la forta oposició de la població.
Al 1800, un terç dels soldats provenien de les “quintes” però la meitat eren voluntaris estrangers a sou i la resta es completava amb les lleves forçoses de rodamons, captaires i desocupats.
Els soldats rebien un sou, però d’aquest se n’havia de descomptar totes les despeses, restant finalment una mísera paga.
La guarnició d’Hostalric vers el 1810 era composada per diversos regiments i unitats menors. Les més significatives eren el 2n Terç de Miquelets de Girona, el Regiment Ultònia i el Regiment Iliberia, aquest darrer provinent de Granada. L’Ultònia i l’Iliberia eren formats per soldats regulars. El Terç, per voluntaris.
El Segon Terç de Miquelets de Girona es va formar el 15 de maig de 1808 amb voluntaris de la zona per iniciativa de la Junta de Defensa de Girona, que també els va uniformar i equipar.
El 20 de juny de 1808 la “Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña”, reunida a Lleida va disposar la formació d’un exèrcit actiu de 40.000 miquelets, cridant a incorporar-se, com a voluntaris, a tots el homes de 16 a 40 anys, sense excepció de condició i preferint els solters dels casats, i els vidus sense fills. (pàg.1). Els reclutats tenien dret a l’uniforme i equip i, en teoria, a una soldada de 4 rals de bitlló i 2 lliures de pa diaris.
Però la crida no va resultar com esperaven i es reclutaren poc més de la meitat dels efectius. A Girona s’incorporaren 2.142 reclutes dels 5.911 amb que es preveia, repartint-se irregularment entre els tres Terços de la ciutat.
És complex aventurar xifres concretes del 2n Terç de Miquelets de Girona, però segons el “Instituto de Historia y Cultura Militar”, a primers de juny de 1808 compta amb una força de 1.019 homes, dividits en dos batallons. El 16 d’octubre del mateix any, el 1r Batalló forma part de la guarnició d’Hostalric amb un “jefe”, 5 capitans, 21 subalterns, 31 sergents, 25 tambors i 456 caporals i soldats. Del 6 de maig al 12 de desembre de 1809 el Terç defensà Girona fins la capitulació.
Aquests mateixos homes, amb moltes baixes, també defensaren la fortalesa d’Hostalric fins el 12 de maig de 1810, en què s’escaparen del setge francès. Només 138 aconseguiren arribar a Vic dos dies després.
Recreador del segon Terç de Miquelets de Girona
El Regiment d’Infanteria Ultònia va ser una unitat militar professional formada en un principi majoritàriament per voluntaris irlandesos que va servir a l’exèrcit espanyol entre 1709 i 1818.
Va ser present a bona part de les guerres en les que Espanya va participar al segle XVIII, tant a Europa com a Ultramar. Les baixes per edat o en combat, així com l’agregació d’altres unitats i les nombroses destinacions, van portar a una gradual disminució de la procedència irlandesa entre la tropa, malgrat que es va mantenir entre l’oficialitat. Quan foren destinats el 1804 a Girona, eren pocs els soldats que entenien el gaèlic o l’anglès.
Entre 1808 i 1810, els efectius del regiment eren molt reduïts. Quan participaren a la defensa de Girona en els tres setges, devien constar d’entre 300 i 400 soldats i foren la principal força regular d’aquestes gestes.
El capità Daniel O’Sullivan de l’Ultònia, apareix com a governador interí de la fortalesa en documents signats per ell entre juny i desembre de 1808. Ell comandà la defensa d’Hostalric a finals de juliol de 1808, enfrontant-se amb un petit destacament del seu regiment (uns 180 homes), 31 peces d’artilleria (amb 15 artillers i 110 servidors) i unitats de miquelets d’Hostalric i Vic, a l’atac d’uns tres a quatre mil soldats francesos, amb artilleria i cavalleria.
El 1809, el coronel Enrique O’Donnell, fou nomenat comandant del regiment, però no romangué a la fortalesa d’Hostalric, ja que marxà a aprovisionar l’assetjada Girona i ja no va poder tornar. O’Donnell esdevindrà el capità general de Catalunya.
Làmina amb soldats i bandera del Regiment Ultònia. Dibuix de Joaquim Pla i Dalmau. Col·lecció particular, Girona.
El Regiment d’Infanteria Iliberia (nom romà de Granada) es va formar el 1808, amb part del Regiment de Granada i els Voluntarios de Jaén, i el novembre del mateix any passà a l’Exèrcit de Catalunya. El 6 de setembre de 1809 arribaren a Hostalric, on el 2n batalló va romandre com a guarnició. El gener de 1810 comptava amb uns 2000 homes. El seu comandant, Julián Estrada esdevingué el governador militar de la plaça i va comandar la defensa contra els francesos, així com l’evacuació final.
El dia 11 de maig, el mariscal francès Augerau els havia enviat un ultimàtum, oferint una capitulació honrosa “com la de Girona”, o ser passats tots per les armes. Estrada li va respondre:
“Senyor Mariscal: Agraeixo en nom de la guarnició la comparació que us digneu fer-ne amb la de la immortal Girona. No obstant, no admeto les vostres proposicions, doncs no estic en termes de rendir-me. Julián de Estrada.”
La nit del 12 de maig de 1810, després de 4 mesos de setge i heroica defensa de la fortalesa, sense subministrament d’aigua i davant la impossibilitat de rebre reforços, Estrada i aproximadament un miler dels seus soldats aconsegueixen escapar del setge. Els envoltaven uns 8.000 homes de Bonaparte. Estrada va dividir els seus soldats en tres grups, per augmentar les possibilitats d’èxit. Per una banda, els ferits, que romangueren a la fortalesa, donant cobertura als companys. Per l’altra dos contingents, que aconseguiren escapolir-se en un primer moment dels seus assetjadors. Els 400 homes que formaven el grup de rereguarda, així com el coronel Estrada -que va ser greument ferit,- caigueren presoners l’endemà. Però el contingent d’avantguarda, format per uns 700 soldats, aconseguiren arribar a Vic i unir-se a les forces de general O’Donnell.
Al marge de les tres unitats detallades, va ser considerable el nombre d’altres que passaren per Hostalric entre 1808 i 1810 tant d’infanteria, com artilleria o cavalleria. Uns venien de lluny, com ara el Regiment d’Infanteria de Santa Fe, els Voluntarios de Almansa, els Reials Húsars de Granada o el Primer Regiment de Cavalleria Santiago. D’altres de Catalunya, com el Batalló de Voluntaris de Tarragona, o el Terç de Miquelets de Vic.
Però en marxar les tropes espanyoles, la fortalesa no va quedar buida. Llavors va ser el torn dels soldats francesos i els seus aliats, que romandrien a Hostalric fins el 4 de juny de 1814. Altres exèrcits, altres comandaments, però, en definitiva, homes joves, lluny de casa i de la família, lluitant en una guerra sagnant, com totes les guerres.
