La fortalesa d’Hostalric no va ser pensada per albergar un gran contingent de soldats, però la Guerra del Francès i la importància estratègica de la plaça va forçar a augmentar considerablement els seus efectius. D’uns centenars van passar a més de dos milers durant el setge de 1810.
Un informe de l’enginyer Carlos Francisco Cabrer, del 1809, constatava la manca d’espai per als defensors, que els obligava a aprofitar tota mena d’espais.
Si les estances ho permetien, els soldats eren aquarterats per companyies. En cas contrari, per unitats menors, com en aquesta cambra on ens trobem, on convivia una esquadra -uns 8 a 12 homes. Aquesta era la unitat més petita de tropa i la comandava un caporal.
Junts dormien, menjaven, cuinaven, netejaven l’armament o arreglaven la seva roba i equipament. Les seves poques pertinences es guardaven aquí també.
El “cabo” o caporal era el responsable directe dels seus homes. S’havia de preocupar d’instruir-los com a soldats, de mantenir la disciplina i la correcta uniformitat, del manteniment de l’armament i equip, de repartir tasques i d’assegurar l’alimentació. Qualsevol anomalia o falta l’havia de comunicar al seu sergent i no fer-ho era penat. Els caporals es distingien, entre d’altres coses, per la vara de fusta amb la que estaven autoritzats a colpejar els soldats en cas d’una desobediència greu.
Aquest escrit del “Prontuario” ens dona informació, no sols d’algunes de les obligacions del “cabo”, sinó de l’espai de vida dels soldats:
“El Cabo cuidará de que la parte del Quartel, que corresponde á su Esquadra, esté con el mayor aseo, las armas puestas en la mejor forma, las mochilas colgadas: que no se pongan clavos en la pared , sin licencia de su Capitan; y que las mesas, bancos, tinajas, ollas, tapaderas, y demas muebles que hubiere, se tengan limpios, y cuidados.
El Cabo vigilará que su Esquadra reciba la leña , camas , y aceyte que le corresponde; que se muden las sabanas cada mes, y que toda la ropa que le entregare la Provision sea de recibo.” (Prontuario, pág. 82)
Diàriament es designava un quarterer i un ranxer per fer les tasques de servei. El “Prontuario” defineix perfectament les obligacions d’ambdós:
“(el quarterer) Barrerá la Quadra en que está su Compañía, no dexará sacar arma alguna sin licencia de su Oficial , Sargento ó Cabo , embarazará que los Soldados se entretengan en juegos prohibidos , y que ninguno tome ropa de mochila ó maleta , que no sea propia, ni que esta la saque fuera del Quartel sin licencia del Sargento ó Cabo: cuidará que las camas se levanten á la hora señalada , y que las lámparas no se apagen despues de encendidas hasta amanecido.” (Prontuario, pág. 9)
“( el ranxer) debe ir á comprar , con su casacon de lienzo , y gorro de Quartel, lo que necesitare para su rancho de mañana y tarde , lo que tendrá pronto á las horas señaladas 2, será de su obligacion entregar con liempieza las ollas, tapaderas, y demas vidriado en que coma la tropa, como apagar los fogones.” (Prontuario, pág. 8)
Els sergents i oficials dormien i menjaven en estances separades i estaven alliberats de tota feina domèstica. Era habitual que visquessin fins i tot fora de l’aquarterament, en cases del poble.
El so dels tambors marcava el ritme diari. “Al romper el dia”, és a dir a trenc d’alba, tocaven “diana” i els caporals s’asseguraven que tothom s’alcés, passaven llista i controlaven que els soldats es rentessin la cara i les mans. Un cop ordenada l’estança començaven les feines diàries.
Els soldats als que els tocava guàrdia o servei d’altra mena, marxaven als respectius destins. La resta feia instrucció. En la manera de combatre de l’època, en formacions tancades i compactes, la precisió en tots els moviments era vital, i s’exercitaven fins que sortissin mecànicament. La disciplina era fèrria. A la instrucció diària a l’aquarterament s’afegien les marxes i maniobres al camp.
Dos cops al dia tocaven “fagina”, indicant els dos àpats diaris. Un era al matí, abans de començar les activitats i l’altre a la tarda. Els “ranxers” havien de preocupar-se que el menjar estigués preparat a l’hora assenyalada.
Els soldats espanyols resaven dos cops al dia:
“35 El (sargento) que fuere destinado para el cuidado del Quartel , juntará la Compañía en el intermedio de la Lista de la tarde á la Retreta , para el Rosario, sin mezcla de canto en él, ni para gozos, ni otras oraciones, pues todo ha de ser rezado con devocion, y tono reverente.” (Prontuario, pág. 225)
Després del segon àpat del dia venia l’hora del lleure. O bé a les improvisades cantines de les companyies o a les tavernes dels pobles, els soldats intentaven “ofegar les penes” del dia, fins al toc de “retreta” en què tothom -oficials de servei inclosos- havien de ser dins de l’aquarterament.
