“L’exèrcit marxa sobre el seu estómac“. Aquesta frase, que molts atribueixen al mateix Napoleó, és ben certa: alimentar a la tropa és una de les necessitats més bàsiques de qualsevol exèrcit.
Al 1810, els soldats espanyols tenien dret diàriament al “pa de munició” però havien de pagar la resta dels aliments amb part del seu sou – uns 2 euros actuals per dia.
Aconseguir o disposar de prou farina era doncs la principal necessitat per als intendents. Segons el manual d’Intendència de Tomás González Carvajal, del 1809, el pa havia de ser ni massa bo ni massa dolent, ben cuit i que alimentés força. Tant en el manual d’intendència espanyol com en el francès es dedica molta atenció al control de la bona qualitat del pa. L’elaboració es feia als mateixos aquarteraments o en els pobles per on passava l’exèrcit.
En cas d’escassetat, l’autor del manual recomanava substituir-lo per galeta. Aquest tipus d’aliment es feia amb aigua, farina i sal, sense llevat, amb una doble cuita per eliminar completament la humitat i permetre’n l’emmagatzemament per molt temps. Aquesta doble cuita origina el mot “bescuit” o cuit dues vegades. La major part dels exèrcits van utilitzar aquest substitut del pa, tant a terra com a la marina.
La resta d’aliments, com ja hem dit, havien de ser comprats o aconseguits pels soldats. Els comerciants, pagesos o vilatans solien ser autoritzats a entrar als aquarteraments a vendre les seves viandes. Llegums i verdures, patates i arròs, i rarament carn o cansalada, es cuinaven conjuntament amb els companys. Segons González Carvajal 2 unces (60 gr) de cansalada i 4 unces (120 gr) de “menestra” (llegums, arròs, etc) per cap, fan una escudella “grata i substanciosa”.
Aquests aliments eren cuinats col·lectivament per les esquadres. Si eren de campanya o no disposaven de plats i bols, els soldats menjaven tots de l’olla – el que els francesos denominen “à la gamelle”, seguint un ordre rigorós de proveir-se d’una cullerada de guisat.
La Intendència es complicava força en temps de guerra o campanya. El transport de les grans quantitats d’aliments, tant per als homes com pels cavalls era molt dificultós i el proveïment s’havia d’efectuar en gran mesura sobre el terreny. L’intendent havia d’informar-se prèviament de les possibilitats que els pobles i ciutats per on es mouria l’exèrcit podien oferir. Un tracte just a la població, pagant per allò que fos necessari, facilitava l’estada de les tropes.
Era freqüent que en campanya els soldats fossin hostatjats en cases particulars. En aquestos casos tenien dret a demanar:
“Solo cama, luz, agua, aceyte, vinagre, sal y asiento á la lumbre.” (Prontuario, pag. 9)
En campanya, calia proveir el soldat diferentment. Rebien el que denominaven etapa que podríem comparar amb les racions de combat que distribueixen avui els exèrcits. Si bé en altres nacions, aquesta solia incloure carn i vi, González Carvajal ho desaconsella. Argumenta que la frugalitat del soldat espayol és una de les seves virtuts i que l’excés de vi tampoc és convenient, per tant recomana mantenir el pa com a base, complementat per galetes, formatge i aiguardent en marxes forçades o combat:
“Las raciones son de á quatro onzas en la galleta, de á dos en el queso, y de á dos en el aguardiente,…” (González Carvajal, pàg. 42)
Naturalment, malgrat que estigués penat, els soldats intentaven “enriquir” la seva dieta amb el que podien arreplegar.
Una dada curiosa és la introducció, en aquella època, del gaspatxo com a aliment extraordinari proveït per l’exèrcit. Es feia bàsicament amb pa i vinagre.
Després d’una victòria el general els recompensava amb carn i vi, pagats per l’exèrcit. Segur que els soldats ho preferien a qualsevol medalla!
