Amb l’excepció dels tres primers anys de la França revolucionària, als exèrcits les dones no eren admeses com a soldats i escassament com a acompanyants. Si ho eren, havien de fer-se valdre, cuinant, rentant i cosint roba i aconseguint aliments dels llocs per on passaven.
A Gran Bretanya, amb un exèrcit majoritàriament professional, el nombre de soldats casats era superior. Els solters havien de rebre el consentiment del coronel per contraure matrimoni i les autoritzacions eren molt limitades. Les esposes rebien mitja ració i podien viure amb els seus marits i fills a la caserna, però compartint el mateix espai que tots els altres soldats de la companyia. Les dones dels soldats, al marge de les feines per a la seva família, havien de rentar i cosir la roba dels sergents, i les d’aquests, la dels oficials. Normalment també cosien i rentaven per a altres soldats a canvi d’una petita compensació. Per a totes les dones, casar-se volia dir formar part del regiment, amb els avantatges, però també els inconvenients. L’ordre jeràrquic militar, la disciplina, la falta de privacitat…, les afectava a totes.
En marxar a una campanya, el nombre d’esposes admeses a embarcar amb el regiment era de 6 per companyia. A la resta se’ls donava una petita quantitat per a què poguessin tornar a les seves llars. Després quedaven sense més ajuda. Per a les autoritzades, les condicions de vida eren tant o més dures que les dels soldats.
A França, un decret de 1793 i un altre del 1809, limitava la presència femenina a les dones enrolades com a vivandières o cantinières i el seu nombre corresponia aproximadament a 1 dona per cada 170 homes. Eren considerades part de l’exèrcit i rebien una manutenció. Se’ls donava una placa o medalla acreditativa, amb un nombre i se’n portava el registre. A l’exèrcit imperial solien ser la dona d’algun sots-oficial. Es donava preferència a dones casades i amb homes pertanyents al regiment. En morir el marit solien mantenir la feina com a vídues regimentals.
Contràriament, a Espanya les dones no eren acceptades com a part de l’exèrcit. Els soldats podien casar-se sols amb el consentiment dels seus superiors, si no volien incórrer en un delicte penat:
“P. Qué pena tiene el Soldado que ha contraido obligacion de casarse sin permiso de su Xefe?
R. La de ser destinado á uno de los Regimientos fixos de Orán ó Ceuta , y servir en él seis años.” (Prontuario, pàg. 65)
Els governadors de plaça tenien potestat per decidir si les esposes eren acceptades als aquarteraments però era molt rar. Probablement a Hostalric no ho foren.
En marxar els regiments a les campanyes, algunes dones seguien els seus homes sense autorització, però la majoria quedaven a casa esperant la poc probable arribada d’ajuda econòmica dels seus marits. Les vídues i filles dels caiguts rebien extraordinàriament alguna mísera pensió.
La majoria d’exèrcits arrossegaven darrera a homes i dones civils que oferien serveis a la tropa. Improvisades tavernes, sota entoldats o pallers, proporcionaven algun menjar de més o un got de vi o aiguardent amb què oblidar les penúries de la guerra. Naturalment, la prostitució també n’era part. Si bé no era autoritzada, sí consentida per les autoritats.
Malauradament, com a totes les guerres, les dones hagueren de patir els excessos de les tropes enemigues i, fins i tot, de les amigues. Els exèrcits prohibien aquest comportament tàcitament, com reflecteix el manual espanyol:
“P. Qué pena tiene el que forzare muger honrada , casada , viuda , ó doncella?
R. Será pasado por las Armas.”(Prontuario, pág.65)
Però el control de les tropes, especialment després d’una sagnant batalla no era sempre possible o, tristament no era la primera prioritat dels comandaments. Els saqueigs i violacions van ser part dels desastres de la guerra.
Però algunes dones sí que van participar de forma directa en el combat. Un exemple notori és el de la Companyia de Santa Bàrbara, una unitat de 200 dones que s’organitzà a Girona durant el setge del 1809, i que va participar proveint munició i socors als soldats. En altres casos, en altres poblacions sitiades, com ara Saragossa, si bé no de forma tan organitzada, moltes dones van realitzar aquestes tasques d’intendència i auxili i, fins i tot, prengueren l’arma d’un caigut per defensar la seva llar.
